Ressons del decret quart
la música de la fe i la justícia
L’opció fe-justícia —aquell crit profètic de la Companyia de Jesús a la Congregació General 32— ha generat ones expansives que continuen ressonant. Per recórrer el seu ressò, ens podem deixar guiar per una metàfora musical. Tres instruments, tres modes de vibració, tres claus per entendre aquest camí espiritual i compromès: el violí, l’acordió i el tambor. Cadascú, amb la seva particular sonoritat, ens ajuda a escoltar allò que l’Esperit segueix dient avui. Cadascú ens permet captar una faceta del binomi fe-justícia.
El violí. Com el violinista a la teulada —figura evocadora tant al cinema com a les pintures de Marc Chagall—, suspès entre cel i terra, el binomi inseparable de fe i justícia equilibra aquesta tensió entre allò sagrat i allò profà, global i local. El violinista té un peu apuntant al cel i l’altre ancorat a la terra, des d’on eleva la música. Els peus a terra i el crit al cel. Així també és la nostra opció bàsica, “la lluita crucial del nostre temps la lluita per la fe i la lluita per la justícia que aquesta mateixa fe exigeix” (CG32, D2, n.2): arrelada a la realitat ferida i sempre oberta a l’esperança. El violí canta amb bellesa un compromís que no és només ètic, sinó profundament evangèlic. “Dit breument: la missió de la Companyia de Jesús avui és el servei de la fe, del qual la promoció de la justícia constitueix una exigència absoluta” (CG32, D4, núm.2).
L?acordió ajuda a captar el ritme de la història recent. El seu moviment d’expansió i contracció evoca el procés viscut aquestes dècades, marcant el punt d’inflexió que va suposar l’any 2000. Vint-i-cinc anys després del Decret 4, la carta del P. Kolvenbach sobre l’apostolat social distingia amb lucidesa entre la dimensió social de tota la nostra missió i el sector social pròpiament dit. I advertia amb força sobre el risc que “per falta d’un apostolat social vigorós i ben organitzat, la dimensió social essencial s’esvairia a poc a poc”. A Espanya, les Jornades Socials d’Alcalá d’aquell mateix any 2000 van donar peu a l’organització del sector social que coneixem avui, il·luminant unes decisions que s’han mostrat fecundes. L’acordió s’expandeix per portar la dimensió social a tots els àmbits, i es contrau per articular un sector específic, sòlid i compromès.
El tambor, present en múltiples cultures, convoca el poble i marca el pols del que és comú. El seu ritme profund connecta amb la dimensió espiritual de la justícia. Ens recorda —com es canta a Los Miserables : “When the beating of your heart echoes the beating of the drum…” — que la fe compromesa no és només doctrina ni ideologia, sinó experiència viscuda que toca el cor. Com deia la Congregació General 34: “La nostra fe s’ha fet més pasqual, més compassiva, més tendra, més evangèlica a la seva senzillesa” (CG34, D2, n.1). Parlar de fe-justícia és parlar d’una espiritualitat encarnada, on la mística i l’acció no es contraposen sinó que s’abracen. Anem aprenent a ser persones contemplatives a l’acció per la justícia.
Potser podem afegir un quart instrument: el sintetitzador, aquest aparell que permet crear noves combinacions. El sintetitzador representa el desafiament actual: articular una síntesi nova entre fe i justícia que integri també la reconciliació amb la creació, l’hospitalitat intercultural i la compassió activa en un món fragmentat. És temps de compondre una nova música, sense perdre les notes de l’Evangeli. Com recorda el papa Francesc: “Si la música de l’Evangeli deixa de vibrar a les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió […] Si deixa de sonar a casa nostra, a les nostres places, als treballs, a la política ia l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dig . 277).